
Fa poc vaig salvar la vida a un paio. Dit aixĂ, ja sĂ© que sona una mica fort. PerĂČ Ă©s la veritat. De vegades la veritat Ă©s forta. El paio a qui vaig salvar la vida tĂ© dos anys mĂ©s que jo i em cau molt malament. Ben mirat, potser des que li va passar allĂČ em cau una mica millor, perĂČ nomĂ©s una mica. De fet no ho sĂ©. No seria el seu amic per res del mĂłn. Segur que us esteu preguntant quĂš va passar, quĂš vaig fer. Potser mimagineu com un heroi. AlgĂș que va pel mĂłn salvant vides o salvant mons. Que du una capa i una «S» llampant a la samarreta. No us ratlleu. Soc un paio com tots, perĂČ una mica mĂ©s estrany. Em penso que si no fos estrany, les coses haurien estat diferents. Daquella matinada gairebĂ© no en tinc records clars. Tot va ser cosa de tres o quatre segons. GairebĂ© no vaig tenir temps ni de pensar, perĂČ si de formular-me una pregunta horrorosa: «I si no faig res?».
